Perdoneu-me, companyes, si he fet res incorrecte.
Pensava que no era culpable.
De llevar-me ben d’hora, només em sone l’alarma.
D’escalfar-me la llet. Amb cafè. Sense sucre. Sense gairebé respirar.
De vestir-me corrents sense veure què em pose.
De preparar-me la bossa, llençar la brossa, creuar en vermell.
D’agafar el metro entre empentes i smartphones.
De treballar.
8 hores. 40 hores.
(sense pensar en vosaltres).
Perdoneu-me, si us plau.
Creia que això estava bé.
–mceo
Sóc un esbufec.
Passe de costat.
M’empasse les sospites despistades dels escarbats.
Però no patiu.
No necessite terra ferma per mantenir la vista fixa en l’horitzó.
–mceo
Desperta.
Que ja el soroll i els cucs
fa estona que remenen fang.
Desperta.
Perquè els brodats fets de silenci
ennueguen els dorments.
Desperta.
Cal netejar la pols del soterrani
i acolorir el futur.
Fes-me caure una miqueta més.
I jo em tornaré a aixecar.
Fes que perda una altra vegada.
I brotllaran les ganes de jugar.
Construiré els arguments per sobreviure.
A pesar de tot.
--mceo
Foto: puuikibeach(CreativeCommons)
Mai més parlaré de l’abisme.
Mai més m’abocaré al buit.
Mai més escoltaré els cucs.
–mceo
Foto: amanda28192 (CreativeCommons)
Teixia tenebres i es feia polseres
just abans d’anar a dormir.
Imaginava l’endemà,
les mans a l’abisme,
despertant amb ritme d’amfibi.
Esperança, en diuen.
Als matins, si has dormit bé,
surt d’entre mig del cafè.
I bevia cafè.
Molt de cafè.
Mentre se li anaven desgranant
els fils de la polsera.
–mceo
En el Dia Mundial de la Poesia, una amiga m’ha enviat aquest regal. I l’he volgut compartir.
Foto: Nicholas Laughlin (Creative Commons)
Mai no mirava l’ampit clar de l’abisme
preferia seure i posar-se a dibuixar
contruir traços
caiguts com el futur
palplantar-se dins d’un paisatge amè
fitar la línia fina que frega l’horitzó
com uns punts suspensius
—mceo
res a la ferida:
reverbera el buit
el plany del món.
l’abisme en blanc
s’empassa píndoles subprime.
La vida, com sempre,
avança en direcció contrària.
–mceo
