Ha-ha-ha

Dos dies de vacances. Dos i no tres (els que porte de moment). És com abocar-se a un pou i apartar-se de sobte, espantada.
Però he remenat els calaixos. I els prestatges. I m’he trobat un paper. Al principi fins i tot he dubtat qui era l’autor. Ha-ha-ha. El Joaquim m’ha dit que tinc memòria de peix.
Recupere, doncs, els pètals i m’aboque al pou amb ganes. Aquí va.

A vosaltres

A vosaltres, a qui us agrada llepar els marges
i fer equilibris amb nusos de filferro.
A vosaltres: els de les ungles podrides
de tant de gratar el llot.

No demaneu que l’Arc de Sant Martí
s’empasse els seus colors.
No li pregueu el blanc i el buit
car viu del tot i el sol.

Retrobada la identitat entre el negre i el fang, a falta de magdalena, ara us deixe amb una cançó de Nina Nastasia que és pura poesia. Servirà per fitar la línia que separa l’ampit del buit i el tot, i, de pas, per començar a redefinir aquest bloc, que està una mica més enllà que ací.

 

On Teasing – Nina Nastasia

You should not tease
And play tricks
For a laugh
Ha-ha-ha…

Do you see her walking
The bluff for a high?
She will not know
When to quit walking, or why

A great sea beneath her
Forbodes “you will die”
She laughs at the thought
For so far she has kept very dry
Ha-ha-ha…

She cries and she heaves
That her sides, they may break
Oh, the lapping that purples
Her ragged red cheek

“Be you coddled and cocky
I’ll have you for eats”
Cries the great sea
And drags her below by her feet

And swallows her whole
Down below
For a treat
Ha-ha-ha…

Amb això acabe. Així qu ja sabeu: do not not tease and play tricks for a laugh.
Ha-ha-ha…

mceo

L’ampit clar de l’abisme

Foto: Nicholas Laughlin (Creative Commons)

 

 

 

 

 

 

 

 

Mai no mirava l’ampit clar de l’abisme
preferia seure i posar-se a dibuixar
contruir traços
caiguts com el futur

palplantar-se dins d’un paisatge amè
fitar la línia fina que frega l’horitzó
com uns punts suspensius
mceo

Quan hi arribes

foto: tanakawho (Creative Commons)

Als meus avis

Quan et mira la mort molt fixament,
amb la boca oberta i relliscant la baba.

Quan la queixa no escolta la raó
i esdevé deessa del que ets.

Quan el dolor empenta per quedar-s’hi
i ja no et queda absolutament res més.

 

Quan no t’importa la filla ni la dona
i no pots veure, ni obrint molt els ulls,
una espurna de les seues llàgrimes.

Quan hi arribes i deixes d’ésser.

Aleshores ets.

Ets el dolor vestit amb el teu cos decrèpit.
Ets el teu adéu.
És la mala hòstia de la mort,
que poc entén de plors
i et pren la mà sens por.

Ella és així.
No li ha agradat mai
el sentimentalisme de pastís.

–mceo

 

 

Elijo una página
al azar
Índice.
Vaya.

 

Elijo otra página
al azar:
Jueves,
veinte de agosto.
Me miras lento
ojos de espuma.
El agua te aleja
y el futuro resbala
como yo
rocas abajo.

Sigo leyendo:
Viernes,
veintiuno de agosto.
Ni siquiera el silencio,
ni siquiera
elijo una página.

Al azar
me alejo
del asfalto.
Las calles
ya no tiemblan
ni te abren paso
las luces
ésas
las de la noche.

Vuelvo atrás:
y el futuro resbala
como yo
rocas abajo.
Y sigo,
paso otra página:
Índice.
Vaya.

—Raquel Ortega

the bare music of it

the bare music of it—
consider the rate:
“On a thousand small town New England greens”
all as if the wrong were the width of the page
and in the shower the new rain would simply keep
covering the ground and the beat drain
you even while mc coy or any of them
just went on and it mattered not a whit
when anybody came in

la música desvestida—
mira el ritme
“Sobre mil parcs petits dels poblets de la Nova Angleterra ”
com si l’error fora l’amplitud de la pàgina
i a la dutxa la pluja nova senzillament
seguiria cobrint el sòl i el ritme
et deixés sense energies mentre mc coy o qui sigui
segueixi i prou i no importés ni un rave
quan entrés algú

–Bill Bain