Bonnie “Prince Billy” i jo – Diàleg 1

Amb aquest post inagure el que espere no siga un únic post: els diàlegs amb tot allò que em vinga de gust. I per començar, en resposta a una dedicatòria, m’enteste a conversar amb una cançó meravellosa que canta a l’amistat. Bonnie “Prince” Billy, gegant en tots els sentits, va per tu, i per tots vosaltres.

La seua:

I SEE A DARKNESS

Well, you’re my friend, (that’s what you told me)
And can you see (what’s inside of me)
Many times we’ve been out drinking
And many times we’ve shared our thoughts
But did you ever, ever notice, the kind of thoughts I got
Well you know I have a love, a love for everyone I know
And you know I have a drive to live I won’t let go
But could you see its opposition comes arising up sometimes
That its dreadful antiposition comes blacking in my mind

And then I see a darkness
And then I see a darkness
And then I see a darkness
And then I see a darkness
And did you know how much I love you
Is a hope that somehow you, you
Can save me from this darkness

Well I hope that someday buddy
We have peace in our lives
Together or apart
Alone or with our wives
And we can stop our whoring
And pull the smiles inside
And light it up forever
And never go to sleep
My best unbeaten brother
This isn’t all I see

Oh no, I see a darkness
Oh no, I see a darkness
Oh no, I see a darkness
Oh no, I see a darkness
And did you know how much I love you
Is a hope that somehow you, you
Can save me from this darkness

La meua:

ENTRE ELS GRISOS I EL SOL

Qui no sap de vosaltres
aquesta tendència a l’esgarrap davant els cucs del temps
i aquest desfici.

Qui no sap de vosaltres,
tot i això, la meua obstinació per sobreviure,
ací sempre, a la cadira del costat,
perquè als cafès i a les birres entre línies
espere que esbrineu allò que no vull amagar:

que sovint la por em mira
i una èbria tosca voluntat
se’m doblega si no hi sou.

Però hi sou.
Quan em pregunteu per què m’adorm
i a les matinades m’ignoreu a gust.

I amb els anys espere veure-vos a la mateixa taula
entre discursos enèrgics i disbauxes espontànies
perquè la por es calme i la voluntat mude les feres

i quan la por em mire descarada i ufana,
sabré que hi sou
en els silencis i els crits.
I ballarem.

– MCEO

Ha-ha-ha

Dos dies de vacances. Dos i no tres (els que porte de moment). És com abocar-se a un pou i apartar-se de sobte, espantada.
Però he remenat els calaixos. I els prestatges. I m’he trobat un paper. Al principi fins i tot he dubtat qui era l’autor. Ha-ha-ha. El Joaquim m’ha dit que tinc memòria de peix.
Recupere, doncs, els pètals i m’aboque al pou amb ganes. Aquí va.

A vosaltres

A vosaltres, a qui us agrada llepar els marges
i fer equilibris amb nusos de filferro.
A vosaltres: els de les ungles podrides
de tant de gratar el llot.

No demaneu que l’Arc de Sant Martí
s’empasse els seus colors.
No li pregueu el blanc i el buit
car viu del tot i el sol.

Retrobada la identitat entre el negre i el fang, a falta de magdalena, ara us deixe amb una cançó de Nina Nastasia que és pura poesia. Servirà per fitar la línia que separa l’ampit del buit i el tot, i, de pas, per començar a redefinir aquest bloc, que està una mica més enllà que ací.

 

On Teasing – Nina Nastasia

You should not tease
And play tricks
For a laugh
Ha-ha-ha…

Do you see her walking
The bluff for a high?
She will not know
When to quit walking, or why

A great sea beneath her
Forbodes “you will die”
She laughs at the thought
For so far she has kept very dry
Ha-ha-ha…

She cries and she heaves
That her sides, they may break
Oh, the lapping that purples
Her ragged red cheek

“Be you coddled and cocky
I’ll have you for eats”
Cries the great sea
And drags her below by her feet

And swallows her whole
Down below
For a treat
Ha-ha-ha…

Amb això acabe. Així qu ja sabeu: do not not tease and play tricks for a laugh.
Ha-ha-ha…

mceo

Les boles de pols

Boles de pols

Boles de pols – foto: KimCarpenter NJ (Creative Commons)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Tu i jo
Les boles de pols
la roba que estendre
el diari en silenci
els plats per rentar
els dies
les nits
les arrapades
Tu
I jo
hem d’ignorar-nos sovint
per sobreviure

Si resta alguna cosa
les ganes
el joc de cada dia
els dies sense pols
el pols a les factures
el sexe entre draps bruts
els silencis
els crits
les arrapades
Tu
I jo
ens ignorem a voltes
ens retrobem sovint

Tastant els dies que vindran

Foto: Nikolai Mesyngier

Escopiu-me a sobre quan passeu
mentre la vida em passa
agra i tèrbola.

Envieu-me codis encriptats
perquè jo entenga
que els gestos generosos
tenen missatges entre línies.

Però l’espectacle és breu.
No em queda temps per esbrinar
dobles sentits.

 

Si alguna mirada ingènua;
Si algun somriure tort
em frega la pell del pòmul,
jo faré com si fos real.

Em menjaré el gest i seguiré,
tossuda,
tastant els dies que vindran.

–mceo

L’ombra d’una sospita

taxi

 

Perdoneu-me, companyes, si he fet res incorrecte.
Pensava que no era culpable.
De llevar-me ben d’hora, només em sone l’alarma.
D’escalfar-me la llet. Amb cafè. Sense sucre. Sense gairebé respirar.
De vestir-me corrents sense veure què em pose.
De preparar-me la bossa, llençar la brossa, creuar en vermell.
D’agafar el metro entre empentes i smartphones.

De treballar.
8 hores. 40 hores.
(sense pensar en vosaltres).

Perdoneu-me, si us plau.
Creia que això estava bé.

–mceo