Bonnie “Prince Billy” i jo – Diàleg 1

Amb aquest post inagure el que espere no siga un únic post: els diàlegs amb tot allò que em vinga de gust. I per començar, en resposta a una dedicatòria, m’enteste a conversar amb una cançó meravellosa que canta a l’amistat. Bonnie “Prince” Billy, gegant en tots els sentits, va per tu, i per tots vosaltres.

La seua:

I SEE A DARKNESS

Well, you’re my friend, (that’s what you told me)
And can you see (what’s inside of me)
Many times we’ve been out drinking
And many times we’ve shared our thoughts
But did you ever, ever notice, the kind of thoughts I got
Well you know I have a love, a love for everyone I know
And you know I have a drive to live I won’t let go
But could you see its opposition comes arising up sometimes
That its dreadful antiposition comes blacking in my mind

And then I see a darkness
And then I see a darkness
And then I see a darkness
And then I see a darkness
And did you know how much I love you
Is a hope that somehow you, you
Can save me from this darkness

Well I hope that someday buddy
We have peace in our lives
Together or apart
Alone or with our wives
And we can stop our whoring
And pull the smiles inside
And light it up forever
And never go to sleep
My best unbeaten brother
This isn’t all I see

Oh no, I see a darkness
Oh no, I see a darkness
Oh no, I see a darkness
Oh no, I see a darkness
And did you know how much I love you
Is a hope that somehow you, you
Can save me from this darkness

La meua:

ENTRE ELS GRISOS I EL SOL

Qui no sap de vosaltres
aquesta tendència a l’esgarrap davant els cucs del temps
i aquest desfici.

Qui no sap de vosaltres,
tot i això, la meua obstinació per sobreviure,
ací sempre, a la cadira del costat,
perquè als cafès i a les birres entre línies
espere que esbrineu allò que no vull amagar:

que sovint la por em mira
i una èbria tosca voluntat
se’m doblega si no hi sou.

Però hi sou.
Quan em pregunteu per què m’adorm
i a les matinades m’ignoreu a gust.

I amb els anys espere veure-vos a la mateixa taula
entre discursos enèrgics i disbauxes espontànies
perquè la por es calme i la voluntat mude les feres

i quan la por em mire descarada i ufana,
sabré que hi sou
en els silencis i els crits.
I ballarem.

– MCEO

Ha-ha-ha

Dos dies de vacances. Dos i no tres (els que porte de moment). És com abocar-se a un pou i apartar-se de sobte, espantada.
Però he remenat els calaixos. I els prestatges. I m’he trobat un paper. Al principi fins i tot he dubtat qui era l’autor. Ha-ha-ha. El Joaquim m’ha dit que tinc memòria de peix.
Recupere, doncs, els pètals i m’aboque al pou amb ganes. Aquí va.

A vosaltres

A vosaltres, a qui us agrada llepar els marges
i fer equilibris amb nusos de filferro.
A vosaltres: els de les ungles podrides
de tant de gratar el llot.

No demaneu que l’Arc de Sant Martí
s’empasse els seus colors.
No li pregueu el blanc i el buit
car viu del tot i el sol.

Retrobada la identitat entre el negre i el fang, a falta de magdalena, ara us deixe amb una cançó de Nina Nastasia que és pura poesia. Servirà per fitar la línia que separa l’ampit del buit i el tot, i, de pas, per començar a redefinir aquest bloc, que està una mica més enllà que ací.

 

On Teasing – Nina Nastasia

You should not tease
And play tricks
For a laugh
Ha-ha-ha…

Do you see her walking
The bluff for a high?
She will not know
When to quit walking, or why

A great sea beneath her
Forbodes “you will die”
She laughs at the thought
For so far she has kept very dry
Ha-ha-ha…

She cries and she heaves
That her sides, they may break
Oh, the lapping that purples
Her ragged red cheek

“Be you coddled and cocky
I’ll have you for eats”
Cries the great sea
And drags her below by her feet

And swallows her whole
Down below
For a treat
Ha-ha-ha…

Amb això acabe. Així qu ja sabeu: do not not tease and play tricks for a laugh.
Ha-ha-ha…

mceo

Jo vinc d’un bullici

 

Amb permís de Raimon
Amb el seu permís, i aprofitant les circumstàncies actuals, aprofite per versionar el cantautor de Xàtiva:

 

 

 

Jo vinc d’un bullici
continu i festiu,
de gent que no s’alça
perquè ho ha oblidat,
de gent que no vol
gratar-se les nafres,
per a què si sens sal
podem viure bé.

Jo vinc de les festes
repletes d’orquestres,
dels jardins plens
de bons jubilats,
de xiquets que estudien
ciutadania i respecte
i no en saben res
de morts enterrats.

Jo vinc d’un bullici
que està calculat,
d’on comencen els riures
i acaben les lluites,
d’on dibuixem excuses
amb drets abastats:
per a què fer res més
si ja ho tenim tot.

Jo vinc d’un bullici
continu i festiu,
de gent plens de mística
i amb grans capitans,
que viuen i riuen
i resen dempeus
i amb frases solemnes
adormen les pors.

Jo vinc d’una festa
que és sorda i constant,
jo vinc d’un brogit
que la gent no romprà.
Sols esperant seguir
estimant-se la vida,
sense exigir-li res més,
acceptem el que hi ha.

Jo vinc d’un bullici
continu i festiu,
jo vinc d’un bullici
que està calculat,
jo vinc d’un bullici
que la gent no romprà,
jo vinc d’un brogit
que és sord i constant.

–mceo

A dónde van las palabras

¿adónde van las palabras que no se quedaron?
¿adónde van las miradas que un día partieron?
¿acaso flotan eternas, como prisioneras de un ventarrón?
¿o se acurrucan, entre las rendijas, buscando calor?
¿acaso ruedan sobre los cristales, cual gotas de lluvia que quieren pasar?
¿acaso nunca vuelven a ser algo?
¿acaso se van?
¿y a dónde van?
¿adónde van?
¿en qué estarán convertidos mis viejos zapatos?
¿a dónde fueron a dar tantas hojas de un árbol?
¿por dónde están las angustias, que desde tus ojos saltaron por mí?
¿adónde fueron mis palabras sucias de sangre de abril?
¿adónde van ahora mismo estos cuerpos, que no puedo nunca dejar de alumbrar?
¿acaso nunca vuelven a ser algo?
¿acaso se van?
¿y a dónde van?
¿adónde van?
¿adónde va lo común, lo de todos los días?
¿el descalzarse en la puerta, la mano amiga?
¿adónde va la sorpresa, casi cotidiana del atardecer?
¿adónde va el mantel de la mesa, el café de ayer?
¿adónde van los pequeños terribles encantos que tiene el hogar?
¿acaso nunca vuelven a ser algo?
¿acaso se van?
¿y a dónde van?
¿adónde van?

Silvio Rodríguez