A pesar de tot

Fes-me caure una miqueta més.
I jo em tornaré a aixecar.
Fes que perda una altra vegada.
I brotllaran les ganes de jugar.

Construiré els arguments per sobreviure.
A pesar de tot.
–-mceo

Mai més

Foto: puuikibeach(CreativeCommons)

 
 
 

 

 

 
 

 

 

 

 

 

Mai més parlaré de l’abisme.
Mai més m’abocaré al buit.
Mai més escoltaré els cucs.
—mceo

L’ampit clar de l’abisme

Foto: Nicholas Laughlin (Creative Commons)

 

 

 

 

 

 

 

 

Mai no mirava l’ampit clar de l’abisme
preferia seure i posar-se a dibuixar
contruir traços
caiguts com el futur

palplantar-se dins d’un paisatge amè
fitar la línia fina que frega l’horitzó
com uns punts suspensius
—mceo

res a la ferida

res a la ferida:
reverbera el buit
el plany del món.

l’abisme en blanc
s’empassa píndoles subprime.

La vida, com sempre,
avança en direcció contrària.

—mceo

Literatura i innovació: present i futur de la creació

Fragments i bits – Foto: Dr. Bleep

Fa temps, mentre llegia Rayuela, de Julio Cortázar, vaig sentir com una excitació interna produïda pel “poder” que aquesta obra em traspassava a mi com a lectora. De sobte em sentia creadora i podia escollir els camins narratius que donaven sentit al relat i, a manera de joc, esdevenia escrilectora i recorria, potser per primer cop, un hipertext avant la lettre.

La setmana passada, al bar Borneo, parlant de literatura i innovació, vaig tornar a pensar en Rayuela i en el joc del salt entre caselles. Els assistents érem nouvinguts en aquesta iniciativa de Media 140 que pretén intercanviar experiències entre teòrics, lectors, creadors, professionals i altres interessats; en aquesta primera trobada, tocava despullar la literatura i remenar entre les restes de la tradició per explorar, cercar, reflexionar sobre els nous camins que han arribat i que encara estan per descobrir.

Mentre tothom explicava les seves experiències, recordava el concepte d’hipertext descrit per Landow, la idea d’intertextualitat de Barthes i Foucault, les nocions de dialogisme de Bajtin o el descentrament de Derrida.Vaig voler revisar tots aquests conceptes i ho vaig fer aquí, on vaig trobar una gran tasca teòrica al voltant del relat digital feta per Alejandro Rodríguez Ruíz.

Quins han de ser aquests nous camins que estan arribant i han de canviar de muda la vella literatura? Molts diuen que necessàriament la roba haurà de ser multicolor, multi o transmèdia, com es vulgui dir; l’important és que sembla com si la paraula comencés a quedar-se limitada. I nosaltres ens preguntem, humilment, si això és possible, si la paraula, amb totes les seves connotacions, ja no pot valer-se per si mateixa; si necessita d’hiperlinks, d’imatges fixes i en moviment, de sons, de mosaics multicanals que l’acompanyin per tenir sentit i aconseguir una estètica post postmoderna.

Es tracta, això sí, de seguir cosint fragments, com ja avançava Walter Benjamin. Potser rellegint L’obra d’art en l’època de la seva reproducció tècnica trobem algunes de les bases per a la literatura electrònica i el futur del llibre.

Personalment encara em costa pensar en un llibre diferent al que ara llegeixo. He vist algunes possibilitats, com Songs of Imagination & Digitisation, un llibre inspirat en l’obra de William Blake, amb textos, àudios i vídeos que reuneixen escrits originals, reflexions i el minuciós treball de la William Blake Society. Els trobo fascinants, però em costa fer-me a la idea. Em costa, per exemple, anar més enllà del llibre multimèdia concret, i fer comunitat a twitter, parlar amb els personatges o seguir-los. Potser no estic preparada per tanta novetat i les meves pròpies limitacions no em deixen anar més enllà. La meva capacitat de coparticipació potser no està a l’altura.

Si voleu veure altres exemples i reflexions sobre l‘escriptura automàtica, la poesia electrònica (a la qual li hauríem de dedicar un post detallat en una altra ocasió) i/o les metamorfosis del llibre, podeu visitar el bloc http://webliter.blogspot.com/, que forma part del portal de literatura electrònica hispànica de la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes.

Per la meva part, només em queda una pregunta més, feta des de la part creadora: on queda, aquí, la solitud de l’escriptura? És que l’escriptor actual ha de dominar totes les arts multimèdies existents? O ha de ser un gestor i una persona extrovertida capaç d’aplegar les habilitats d’un grup ampli d’experts en les diverses arts i tecnologies? Perdoneu si m’equivoco, però molts escriptors, en el passat, eren més aviat tot el contrari a un extrovertit. Llavors, què han de fer totes aquestes cuques tímides?