Jo vinc d’un bullici

 

Amb permís de Raimon
Amb el seu permís, i aprofitant les circumstàncies actuals, aprofite per versionar el cantautor de Xàtiva:

 

 

 

Jo vinc d’un bullici
continu i festiu,
de gent que no s’alça
perquè ho ha oblidat,
de gent que no vol
gratar-se les nafres,
per a què si sens sal
podem viure bé.

Jo vinc de les festes
repletes d’orquestres,
dels jardins plens
de bons jubilats,
de xiquets que estudien
ciutadania i respecte
i no en saben res
de morts enterrats.

Jo vinc d’un bullici
que està calculat,
d’on comencen els riures
i acaben les lluites,
d’on dibuixem excuses
amb drets abastats:
per a què fer res més
si ja ho tenim tot.

Jo vinc d’un bullici
continu i festiu,
de gent plens de mística
i amb grans capitans,
que viuen i riuen
i resen dempeus
i amb frases solemnes
adormen les pors.

Jo vinc d’una festa
que és sorda i constant,
jo vinc d’un brogit
que la gent no romprà.
Sols esperant seguir
estimant-se la vida,
sense exigir-li res més,
acceptem el que hi ha.

Jo vinc d’un bullici
continu i festiu,
jo vinc d’un bullici
que està calculat,
jo vinc d’un bullici
que la gent no romprà,
jo vinc d’un brogit
que és sord i constant.

–mceo

Anuncis

Elogi a la idiotesa

Foto: Sergio Tudela Romero (Creative Commons)

«La idiotez debe ser una especie de presencia y recomienzo constante: ahora me gusta esta piedrita amarilla, ahora me gusta “L’année dernière à Marienbad”, ahora me gustas tú, ratita, ahora me gusta esa increíble locomotora bufando en la Gare de Lyon, ahora me gusta ese cartel arrancado y sucio. Ahora me gusta, me gusta tanto, ahora soy yo, reincidentemente yo, el idiota perfecto en su idiotez que no sabe que es idiota y goza perdido en su goce, hasta que la primera frase inteligente lo devuelva a la conciencia de su idiotez y lo haga buscar presuroso un cigarrillo con manos torpes, mirando al suelo, comprendiendo y a veces aceptando porque también un idiota tiene que vivir, claro que hasta otro pato u otro cartel, y así siempre.»

Julio Cortázar, «Hay que ser realmente idiota para…» , en La vuelta al día en ochenta mundos.

Esta mañana al levantarme

foto: Jasmic

foto: Jasmic

En el andén del metro
la mañana,
todas las mañanas del mundo
(salvo Agosto y Domingo),
se arrastra
con desidia.

Allí, justo a las 07:55,
me puedes ver cada mañana.
Soy ése que está de pie,
embutido entre otros cuerpos,
otros rostros, otros ojos somnolientos
que miran
pero no ven.

Como cada mañana,
me dirijo a la oficina.
Cinco paradas justas
separan mi cama
de mi despacho.

Me agarro a la barra de metal
y parece que juegan
(dedos anónimos) a construir
columnas desnudas en el aire.

De pronto, el roce involuntario
de una mano
me recuerda que esta mañana
al levantarme
de nuevo he olvidado

besarte.

Carol Gómez Pelegrín

A partir de la foto de luisrock62

es deixava fer
es deixava portar
pel to endolcit d’una veu greu
sense preguntes mirava el peix
el ganivet tallant
i aquells dits negres cavalcant els pits
el gust a llimona
la sal sobre els llavis
com si res fos un tap
una ampolla oberta
una escletxa
de vici esmolat

mceo

imatge: michaelaw

 

 

 

 

 

 

 

Ja la pluja mai serà la mateixa.
Ja no mullarà la terra amb cullera de llet fresca.
Serà nul·la, serà grisa, serà sutze a rajos fins.

La veuràs caure, impassible.
Et giraràs d’esquena al vidre.
Fugiràs d’ella, buscaràs sopluig.
Esperaràs el sol per amagar els cucs

mceo

No hi sóc

?

?

?

La meua absència és ja notòria.

Els meus silencis cridaners s’entesten a  amargar, no sé, una certa dosi d’impotència que m’impedeix la cerca.
Ai, i si jo no estic i tu no estàs, com farem per retrobar-nos?
I si tu estàs i jo no estic, com ens posarem d’acord?
I si ella ve i no m’hi troba, la cansarà, potser, la llarga espera?
I si l’altre em perd el rastre, m’acabarà oblidant un vespre?
Si us plau, t’ho pregue, busca’m entre línies.  Truca’m fora de cobertura. Fes-me un crit quan jo no hi siga. Igual una matí lleuger i vaporós, entre el blanc i alguns punts suspensius, em tornes a trobar.

mceo